Pere Joan Mitjans

cartell exposició

Anar a Londres un cop de tant en tant és una activitat estimulant que reconforta en temps de crisi. Hi vaig anar l’any passat amb l’excusa de la final de la Champions, però allà hi vaig trobar una segona emoció: la immensa exposició sobre l’obra de Miró que organitzà la Tate Modern, que es resumeix en aquest vídeo amb la visió de gent molt propera que el coneix molt be.

Ara aquesta exposició és a Barcelona a la Fundació Miró, i potser millora la de Londres gràcies a l’entorn de l’arquitectura de Sert (no ens podem perdre la terrassa de la Fundació). Es una oportunitat molt difícil de repetir, que no ens podem perdre si volem entendre una mica més el talent d’un extraordinari pintor, treballador incansable, innovador i compromès amb la llibertat i fidel a la república.

L’exposició és una especie d’antologia que ressegueix la seva vida com una lliçó d’història contemporània: moments idil·lics de gran creativitat, el drama de la guerra civil i els monstres de la postguerra a la Sèrie de Barcelona; les estrelles i constel·lacions i una escala -ben arrelada al terra- que pretén arribar-hi; la defensa del col·lectiu (Aidez l’Espagne, Maig de 1968) contrasta i complementa la introspecció de la cel·la d’un solitari o l’esperança del condemnat a mort; finalment veiem quadres cremats, que de fet són pintures fetes amb foc, és com si es veiés “obligat a actuar pels esdeveniments”

Una visita de dues hores és el mínim recomanable. Amb l’ajuda de l’audio-guia (molt ben produït) he pogut relacionar conceptes importants de l’obra de Miró que ben segur m’hagués perdut, i també la reflexió sobre el context de l’espai arquitectònic d’en Sert.

En moments d’incertitud tenim obres universals que ens reconforten i no ens fallen… El quadre de la Masia és un dels que més impressionen; tenim el video explicatiu a la web de la fundació (Play Miró)

La Masia (artchive.com)

Aprendre a llegir és una de les tasques més complexes a les quals ens veiem sotmesos com a éssers humans, però malgrat la seva dificultat, gairebé tots n’aprenem, encara que no molts acaben sent feliços amb la lectura.

Sens dubte el sistema educatiu és la clau per a això. La inversió social és brutal, però ha de seguir sent una preocupació d’educadors i responsables polítics.

Fins i tot la Consellera Rigau ha imposat l’obligatorietat de llegir de 25 a 30 llibres per curs als alumnes catalans. Algun estímul haurà pensat posar perquè si no, no val la pena començar. Els llibres no interessen als joves. Vegeu els disturbis al sud de Londres a l’agost: els joves van saquejar totes les botigues de Clapham Junction menys la magnífica llibreria Waterstones

Però tornem a això d’aprendre a llegir: per què uns nens/es aprenen abans, o amb menys dificultats que altres? Hi ha una explicació relativa a la diversitat genètica i els diferents processos de maduració, estratègies, aptituds, etc., de les persones… I hi ha una altra explicació més cultural o social relacionada amb l’emoció del nen/a davant el seu propi repte, que, en gran part, depèn de la voluntat de les famílies. Efectivament, de la mateixa manera que senten una fascinació pels dibuixos a la TV, no crec que hi hagi cap nen/a que no senti una gran atracció per les narracions i els contes d’abans d’anar a dormir. És el primer pas i segurament el més sòlid per desenvolupar el plaer per la lectura… I també per estrènyer els llaços amb els fills. Les dues coses, sens dubte, és la millor inversió educativa a llarg termini.

Post scriptum: Ens hem de prendre molt seriosament això de llegir o explicar un conte al teu fill/a no sigui que notis un cop de colze i que et diguin: “Papa, no t’adormis!” cosa que produeix un sentiment contradictori: èxit per l’atenció i la màgia que has aconseguit crear, i certa ràbia per no aconseguir accelerar la seva relaxació que els hauria de dur als feliços somnis.

Fa uns dies he sentit comentar a la ràdio un informe sobre la situació econòmica a Espanya i el seu impacte en les persones: per a moltes famílies i segments de població s’han assolit índexs de precarietat social mai vistos des de la postguerra. És difícil de comparar perquè aleshores l’estat del benestar no existia, i els nivells d’educació i salut assolits -tot i les retallades- no poden assemblar-se en absolut als dels anys 40. Però no cal dubtar del testimoni de les ONG denunciant la misèria i precarietat de milions de persones. A la postguerra hi va haver vencedors i vençuts … No se si admet comparació però ara hi ha els que tenen treball (o encara no l’han perdut) i els que no en tenen (ni l’esperança de trobar-lo)

Un altre missatge que sona molt últimament és que “haurem d’acostumar-nos a viure amb menys” Serà un bon exercici d’humilitat si aconseguim assimilar nous hàbits i costums, més d’acord amb els límits de les nostres pròpies capacitats.

Però això no ens ha de portar a ser més conformistes. L’esperit Steve Jobs ens hauria d’encoratjar per ser més innovadors i inconformistes que mai. Aquests dies tots hem sentit per tot arreu el que podem aprendre d’aquest gran personatge que ens ha deixat. Però ara prefereixo contrastar el seu missatge vital amb el que escriu Leo Babauta, menys conegut però no menys interessant que, en el seu post The joy of scarcity. Heus aquí uns fragments que he traduït:

“Amb els deutes i l’escassetat vam haver de reduir la despesa, el que significa aprendre una nova forma de vida. Ens alliberem de la TV de pagament, les subscripcions a revistes, sortides regulars als cinemes i restaurants i el centre comercial, i molt més. Hem canviat les nostres vides.
…
Podríem haver pensat en això com un sacrifici, però en realitat, hem après a gaudir de la vida. Vivim amb menys, però més feliços perquè hem trobat l’oportunitat per tornar a connectar amb els altres, fent coses més barates o gratis. Sortir amb els nens i jugar amb ells a futbol i hem desempolsat els jocs de taula, de saló, de cartes, etc. Ara visitem més a la família i els amics.
…
Et sents net i lliure, no només perquè estàs carregat amb menys possessions, sinó perquè estàs lliure d’equipatges ocults que et pesen en el fons de la teva ment.
…
Viure amb menys possessions pot ser una alegria que no té comparació amb qualsevol cosa que es pot comprar.
…
Pensem que necessitem moltes d’opcions, però en realitat volem la llibertat. Hi ha una diferència, i l’aclaparadora quantitat d’opcions en la nostra vida en aquests dies porta a la confusió, paràlisi, i la infelicitat “

En la presentació del “Manual del e-Líder” (Algón Editores @AlgonEditores) a l’Escuela de Organización Industrial de Sevilla vam tenir l’oportunitat de relacionar lideratge amb aprenentatge i aprofundir una mica en això en el torn de debat. Segurament va ser la confluència de la @EOI (escola de negocis més antiga d’Espanya i la que millor Klout té a twitter) amb alguns autors del llibre sobre lideratge digital (@carlosguadian i @perejoanmitjans d’@autoritas ) el que va provocar preguntes com:

“El professor en la societat digital ha de forçosament ser competent digital i utilitzar les TIC en les seves funcions docents?”

Estem en una societat immersa en les tecnologies, i en educació aquest aspecte adquireix una especial rellevància: les habilitats o competències digitals, encara que poden adquirir-se de manera autònoma, s’ha de garantir a través de l’educació que s’incorporin socialment com a competències bàsiques, i aquestes no s’eduquen sense que l’escola les hagi integrat en el currículum i el professorat les domini.

La missió tradicional -àmpliament acceptada en educació- és l’adquisició de continguts i coneixement per part de l’alumne, i aquesta és l’obsessió de la majoria d’educadors que centren la seva activitat professional en aquest aspecte. Però, ni són tan importants els continguts (estan canviant contínuament), ni aquesta hauria de ser la missió central dels educadors perquè ara els continguts es troben a la xarxa. Això hauria de suposar un alliberament per al professorat perquè així podrien centrar-se en l’alumne, focalitzant en els processos individuals d’aprenentatge i en el seu desenvolupament emocional.

Estem davant un canvi de paradigma: passem del professor que sabia explicar bé, al professor que sap com aprenen els seus alumnes. Coneix els seus processos i les seves estratègies individuals i conseqüentment els orienta cap als materials i les pràctiques més adequats disponibles per a l’aprenentatge, siguin digitals, analògics, reals o simulats.

A la premsa argentina he vist gràcies a @cesarcalderon que hi ha una polèmica a Xile per un pla del Govern per a monitoritzar comentaris a les xarxes socials. No se si aquesta polèmica la potencien els ingenus o els matons d’Internet (terme de @javierllinares) Personalment felicitaria el govern xilè …

Què fa el govern Xilè quan diuen que “controla” els comentaris en les xarxes socials? Doncs una cosa tan senzilla com “escoltar sistemàticament”, és a dir, classificar comentaris i opinions i determinar el pes i la influència de les mateixes.

I això a qui preocupa? Si jo fos cibernauta xilè els diria al govern: “Si, si us plau, monitorizeu, segueixin escoltant el que diu la gent”. I afegiria: “i reaccionin davant l’opinió de la gent”. Tant de bo tots els governs del món ho fessin. Això és Escolta Activa (escoltar sistemàticament, comunicació profitosa i eficient, i activar accions positives de la marca o institució per desenvolupar un benefici i sentiment de comunitat). Per això crec que l’Escolta Activa és Govern Obert, és un valor democràtic.

Sí que ha de preocupar en els estats totalitaris. Allà els que parlen a Internet saben que la policia els escolta i les opinions es converteixen en “fitxes personals”, i fan servir la informació d’Internet per reprimir moviments, detenir i liquidar a persones que s’expressen lliurement. Però també estan caient dictadors (Egipte , Alger, …)

“No somos antisistema, es sistema es antinosotros”

Amb més de 2M de vots frustrats que no obtenen representació parlamentària, i amb els milions de no votants que ja no van a les urnes, no per irresponsabilitat democràtica sinó perquè no s’identifiquen amb les tendències que concorren o amb les que pensen que tenen possibilitats de governar, obtindrem més de la meitat de la població que no s’involucra o s’identifica en els processos electorals i / o de govern.

www.rogerpibernt.com

Això enllaça amb el moviment del # M15 i el seu important suport que, entre altres moltes coses, ens ve a dir que els partits s’han d’obrir i han incorporar les idees i demandes dels moviments socials i les noves formes de participació i representació, constatant així que les formes de representació democràtica actuals estan quedant obsoletes i els seus principals exponents, els partits, aïllats i amb escassa credibilitat.

Tot i que es poden veure alguns brots significatius com el #OpenSocialismo inspirats en el #openGovernment per “obrir” i transformar els partits, tinc seriosos dubtes de si el aparells ho permetran. De fet la reforma que s’entreveu (#spanishrevolution ?) va essencialment en la seva contra pel seu tancament i el seu bipartidisme excloent, convertits en veritables esculls perquè la societat avanci política i socialment. Per la seva part els Populars ni ho intentaran ja que ha arribat el seu torn per exercir el poder, de manera que no estaran atents als aires de canvi que arriben de les places.

El que haurien de fer és començar des de baix, desmantellar els aparells i canviar els dirigents, mantenir els valors i principis universals que els queden, i buscar ajuda fora, sortir de les seus, amb imaginació, i tenir molta paciència que hi haurà un llarg període de sequera. I si ho aconsegueixen, el resultat final serà una cosa innovadora que funcionarà d’una altra manera, en interacció amb les persones -de dins i de fora- que aleshores seran l’important,  utilitzant les xarxes en un diàleg permanent… Inimaginable per a molts perquè no s’assemblarà en res al que ara tenim.

Però segueix sent vàlid això de “una persona un vot”, és l’essència de la democràcia. El que ha de canviar és que s’hauria de votar molt més, no només cada 4 anys (ara això és possible i fàcil gràcies als sistemes digitals) I es podria participar en els debats, i finalment tindríem moltes més opcions sempre que una nova llei electoral obrís les portes dels parlaments perquè la representació fos més directa, transparent, més plural i diversa.

La societat actual -lluny del pensament únic- és molt complexa com per no deixar-la reduïda a dues opcions com fa 100 anys (liberals o conservadors, avui socialistes o convergents). Les solucions avui s’han d’assemblar més a un mashup i als widgets intercanviables que a un monòlit de roca esculpida.

S’intueix un nou tipus de lideratge molt diferent dels carismàtics d’abans, però si observem els -teòricament- grans líders, veiem que la majoria no inspiren confiança, alguns per la seva dubtosa reputació, altres, la majoria, perquè comuniquen amb un llenguatge desgastat, sense idees noves, i ignorant que en la seva comunitat més propera ja no s’atén a “emissors” de continguts, sinó que els continguts es creen conjuntament.

Estem doncs davant d’una demanda (no satisfeta) de líders que comuniquin en termes de conversa i xarxes socials, és a dir, interactuant. No obstant això, no n’hi ha prou amb abraçar les eines 2.0 per fer comunicació 2.0. Molts dirigents polítics (que no líders!) es prenen facebook i twitter com a canals d’emissió de continguts, però que no llegeixen el que escriu la gent en el seu mur, o no es molesten a contestar, i encara menys a incorporar en els seus programes les idees que sorgeixen de les converses i aportacions participatives de la comunitat. És clar que hi ha interessants excepcions, però en general segueixen actuant amb les formes 1.0

En canvi, en els ambients professionals d’empresa, administració, educació, etc., estan sorgint comunitats, generalment de base, que aprofiten les xarxes per fer comunicació multidireccional, col·laborar, compartir, promoure el talent i generar noves formes de lideratge a través d’aquesta comunicació relacional.

En el llibre Manual del eLider (autoritas: diversos autors) intentem justificar per què en l’era digital cal tenir les competències i pensament digitals per a comunicar. Intentem convèncer managers, directius, i hipotètics líders perquè orientin les seves actuacions a través de la xarxa, en definitiva perquè pensin en digital.  També hi suggerim una sèrie de consideracions i consells per exercir aquesta comunicació conversacional de tal manera que els permeti elaborar estratègies directives efectives i que aportin més valor social a la seva organització i els seus negocis.

El Manual del eLider es fàcil de llegir i el podeu trobar a les millors llibreries, incloent La Casa del Libro. Està publicat sota llicència Creative Commons en Algón Editores, segell d’assaig polític-econòmic de recent creació.

Corregir la greu situació econòmica sembla que només ho podem fer d’una manera: estalviar i retallar despeses, i, com que altres alternatives com augmentar els ingressos (augmentar impostos o el copagament dels serveis públics) són mesures inviables o impopulars, ens queda només la via d’aplicar la tisora als hospitals i les escoles tancant quiròfans, llits i reduir hores d’educació (6ena hora). És a dir, l’efecte del podador indiscriminat.

Em resisteixo a creure que en un context radical de crisi no siguem capaços d’orientar-nos cap a una reforma integral de l’Administració que impliqui racionalitat en la gestió dels recursos, les persones, les institucions, la organització dels centres, per exemple de salut en dispendi de materials i fàrmacs; o en els centres educatius en prescindir d’alguns professors inútils que hi ha (o s’ho fan) i que només estan fent feines marginals prescindibles (o estan de baixa casi permanent).

Pot ser que la situació sigui tan dramàtica que l’únic efecte sensible a curt termini sigui la retallada dràstica urgent per la base i no es plantegin les solucions reformadores i innovadores. Però només això a la llarga no serveix. Vegem, per exemple, què passa en el món de l’empresa: hi ha les que tanquen i desapareixen, i hi ha empreses que es reinventen, innoven, descobreixen nous mercats, milloren els seus productes sense encarir-los, milloren els serveis als seus clients, etc., sobreviuen i triomfen. Salvant les distàncies i particularitats del que és un servei públic, ¿no seria possible també a l’administració?

La solució de retallar serveis és la via fàcil per reduir el dèficit (encara que generi contestació social), però ens deixarà a on estàvem i desaprofitarem l’oportunitat. Mentre que mantenir (o millorar) els serveis amb la racionalització dels recursos és una via més complexa (i d’efectes no immediats) però autènticament transformadora.

Per a desenvolupar aquesta segona via calen reformes profundes institucionals en innovació  i segurament caldria canviar lleis tan importants com la de funció pública. Però no ens hauria de fer por: fer aquesta transformació de l’administració pública també beneficiaria la immensa majoria de funcionaris introduint, a més de la innovació i productivitat, estímuls per al desenvolupament professional personal tan anhelat.

Molts pensem que les condicions -dramàtiques i idònies alhora- que se’ns presenten per  canviar l’administració i millorar els serveis públics no les tornarem a tenir, i no comptar amb la implicació de les persones seria un desmèrit.

La flamant Consellera d’Ensenyament (abans Educació) ha estat vacil·lant des que ho és amb les seves declaracions per a carregar-se tot el fet -bo o dolent- en l’anterior legislatura. Aquesta setmana ha dit que no hi ha diners per seguir amb el programa d’ordinadors a l’escola #educat1×1 i a més això li va be perquè cal revisar si és bo que els nens tinguin ordinadors o cóm els han de tenir. Penso que tot s’ha de revisar sempre, però quan la Consellera Rigau diu que els ordinadors no contribueixen a l’aprenentatge de l’ortografia perquè el tractament de textos et corregeix les faltes, arribo a la conclusió que ni ella ni els seus assessors no en tenen ni la més remota idea de les immenses possibilitats que els ordinadors ofereixen de fer un aprenentatge d’acord amb l’actual desenvolupament tecnològic, social i històric de la societat del coneixement.

Educat1x1 Escola Costa i Llobera (Barcelona)

La Consellera deu ser ignorant però no tonta perquè sap molt be que encara hi ha molts (massa) mestres que prefereixen l’escola pre-digital i si vol fugir d’alguna cosa és d’enfrontar-se als mestres i sindicats. Efectivament, han sortit de l’armari directores de centre amb articles al diari Ara dient que primer s’ha d’ensenyar a llegir i escriure i a pensar i després ja vindran els ordinadors, i sindicalistes de secundària que diuen a la ràdio (programa del Barril) que amb els ordinadors es perd el “control” de l’alumne…

Això em fa posar tràgic perquè el problema és més profund del que ens pensem: són actituds ignorants de com es produeix el procés d’aprenentatge (separar processos cognitius dels processos instrumentals?), i de la voluntat individual (teoria de l’esforç personal) que cal posar en tot procés innovador.

Està clar que fer el canvi cap a l’escola digital no és un procés fàcil ni ràpid i cal que es donin les condicions i tot el suport al professorat (com opina Ramon Barlam) ; els ordinadors no serveixen si no hi ha prou ample de banda; i que el projecte 1×1 mostra molts defectes i que cal debatre i millorar contínuament els processos, etc. Però aquesta frivolitat en les conclusions de persones significatives i representatives (Consellera i Sindicat), espanten molt.

Al costat de l’alegria d’alguns editors, hi ha hagut centenars de respostes contundents al Twitter contràries a la política (?) de la Consellera Rigau #Rigau. El debat serà llarg, però és una llàstima i una trista pèrdua de capacitat transformadora que hàgim de tornar a fer escola innovadora al marge dels governs. Li recomanaria al President Mas que reflexioni si ha posat o no els millors al seu govern.

La Consellera Rigau està demostrant una manca de coneixement professional i d’estratègia per a governar. Jo no li donaria ni els 100 dies de gràcia.

Quan els economistes i politòlegs més optimistes diuen que l’estat del benestar s’ha de revisar i els pessimistes diuen que s’ha acabat, alguns empleats del nou hospital de Son Espases de Mallorca es manifesten perquè han de pagar el parking (preu polític de 2 €/dia) (algú diu: “encima hay que pagar para ir a trabajar”.  S’ha omplert la boca fins a quedar-se ben descansat). En el mateix  Facebook de l’Hospital també algú que es queixava perquè s’havia de pagar de la seva butxaca l’aigua mineral.  (No us la pagueu a casa? o és que l’aigua es considera un medicament?).

No hi ha diners per finançar la sanitat (es parla de “copagament” i de mútues privades) i volen que entre tots els paguem el parking i l’aigua que beuen. Jo ho trobo un abús!!! No se si són molts els que volen viure amb privilegis a costa dels altres (“gorrers” o “gorrones”, en castellà), però no hi he trobat gaire contestació (a part de l’oficial de l’Hospital) que expliqui que construir i mantenir un aparcament no és gratis i que si no el paguen els usuaris, l’hem de pagar els que no el fem servir.

A part de la gent que està en-contra-del-que-sigui, diria que la majoria, sense mala intenció, creuen que aparcar gratis és un dret perquè forma part del deure/deute que l’Estat te amb els seus ciutadans als que ha de protegir garantint-los el treball, la salut, l’habitatge, el transport, la seguretat, les pensions, l’escola, la universitat, el subministrament d’aigua i energia,  la gestió dels residus, l’assistència bàsica als desvalguts,  etc., i al damunt el parking i l’aigua mineral!!!

Al món occidental tenim una certa consciència de tenir un Estat que ens protegeix, però ara no hi ha diners, entre altres coses perquè a Espanya hi ha més de 4M de persones que, no només no contribueixen, sinó  que cobren mentre busquen feina.  Inexorablement haurem de canviar els models econòmics i socials i revisar la manera consumista de viure. I, si revisem com podem contribuir, comencem perquè cadascú es pagui el seu aparcament si no vol anar amb transport públic, i es pagui la seva aigua embotellada si no la vol veure de l’aixeta. Òbviament, la llista podria ser molt més llarga, sobretot si ens poséssim amb els privilegis dels governants i poderosos, però d’això en parlem un altre dia.

Cal canviar la manera d’entendre el servei públic: pensar en cada moment quin és el seu valor i el seu cost; quins serveis hem de defensar, quins ens podem permetre, i de quins podem prescindir, segurament canviant els nostres hàbits i actuant de forma més co-responsable.

Concentració Parking Son Espases